Cèlia Tort: "La interdisciplinarietat forma part de qui soc"

La Delta del Teatre parla amb la Cèlia Tort i Pujol, artista resident del Clàssica Jove 2022 a l'Atlàntida de Vic

LAURA SERRAT· 28 de maig de 2022 | Vic

L'oboista Cèlia Tort i Pujol / Imatge: guterstoff.art

Conversem amb la Cèlia sobre la seva trajectòria, els seus interessos i la seva residència artística a l'Atlàntida de Vic.

Com vas conèixer l’oboè?

Segons explica sempre la meva família, una vegada estava sonant per casa Pere i el llop, és una obra de Sergei Prokófiev molt coneguda, especialment perquè els infants coneguin els instruments de l’orquestra. Sembla ser que aquesta música estava sonant per casa, jo era molt petita, tenia potser dos o tres anys, i vaig sentir l’ànec, que és el que toca l’oboè, i vaig dir: "Jo vull tocar això! Quin instrument és aquest?", i em van dir: "l’oboè".

Vas entrar directament al conservatori de Vic?

Sí, jo vaig començar la meva educació musical acadèmica amb sis anys més o menys, i de fet vaig començar amb piano, perquè em van dir que era massa petita per tocar l'oboè. Jo tenia molt clar que volia tocar l'oboè. Llavors tenia un professor de piano, Joan Rubinat, que és el professor de piano del meu germà, i vaig dir "doncs va, fem piano també, a veure què passa". I va anar tan bé i va ser i és encara per mi un referent tan important, que vaig anar-me enganxant al piano fins que vaig entrar al Conservatori de Vic. Llavors vaig poder triar segon instrument i vaig voler provar l'oboè. I al final vaig agafar l'oboè i el piano com a segon instrument, els vaig girar.

Què et va portar a estudiar el màster a Amsterdam?

A Amsterdam m'hi van portar tres o quatre coses. La primera va ser que una companya de feina oboista em va esmentar el nom del professor d'allà, de l'Ernest Rombout, que estava molt vinculat a la música contemporània, un tema que a mi m'interessava molt, i llavors vaig pensar que podia ser una bona opció. L'altra cosa era el país i la ciutat, ja hi havia estat i ho coneixia una miqueta, i sempre m'havia agradat en l'àmbit estètic i escultural. Una altra és que tenia molt bones referències del conservatori: algunes companyes m'havien parlat de l'edifici, de com funcionava i pintava molt bé. I llavors evidentment va ser que vaig fer les proves i em van acceptar, perquè amb la música sempre passes per aquests exàmens molt difícils, que al final per molt que vulguis anar a un lloc si no t'agafen... Per tant, l'última decisió va ser dir: “m'han agafat”.

La teva activitat professional està molt orientada a la interdisciplinarietat del teu instrument, d’on va sorgir la idea de transversalitat amb altres disciplines artístiques?

Per mi ha set sempre un element molt present en qui soc, i què faig i què m'agrada, és una mica perquè sempre he entès la música no com una cosa aïllada sinó sempre en relació amb les altres disciplines. Això segurament és perquè la meva experiència vital sempre s'ha nodrit d'aquestes altres disciplines, sempre he anat amb la família al teatre, a tota mena de concerts, sempre he tingut molt interès per l'art pictòric contemporani, per la literatura, per això també escric... Tota la meva vida sempre ha sigut vinculada a diferents disciplines artístiques i, per tant, a l'hora de treballar professionalment amb la música, tinc aquest biaix interdisciplinari perquè és el que he viscut i del que m'he rodejat. Intento incorporar sempre una part més personal o vivencial en les coses el que faig, i això fa que de seguida la part performativa interdisciplinària hi tingui un paper important.

És a partir d’aquí que comença el teu projecte pel Clàssica Jove 2022? D’on neix la residència artística?

La col·laboració sorgeix perquè des de l'Atlàntida em van demanar si podia participar i evidentment vaig dir que sí. Per part seva ja hi havia algunes coses que volien fer, com per exemple el concert amb orquestra, perquè volien col·laborar amb l'Orquestra de Cambra de Vic, i llavors el que em van dir és que havia de triar un concert per fer amb l'orquestra com a solista i vaig triar El ressò de Bach, de violí i oboè, el concert d'oboè d'amore. Tenia clar que el concert d'oboè d'amore era un concert que em feia molta il·lusió de fer, perquè el vaig interpretar en el concert que vaig fer de final de carrera a Barcelona al Conservatori del Liceu i tenia ganes de tornar-lo a tocar en un altre moment i després d'uns anys. Sempre tenia la partitura a l'estanteria i pensava "a veure en quin moment el tocaràs"... i era una bona excusa. I llavors el concert itinerant va ser totalment cosa meva, com que sabien també la meva vinculació amb el món interdisciplinari, em van dir que els interessaria fer alguna producció pròpia, vinculant diferents arts, i vaig dir: "doncs aniré per aquí i provaré, a veure què passa", i d'aquí va sorgir el concert itinerant.

Ens pots explicar una mica el procés de creació d’aquest concert?

Com el seu nom indica, és un concert itinerant, que no només passa en un espai sinó que té lloc en diferents espais i, per tant, per mi el que és important era no només tocar a dins de l'Atlàntida sinó poder també treure el públic a fora, per aquesta relació entre el dins i el fora, entre què passa quan ets a fora i què passa quan ets a dins. Que hi hagi aquest camí que és tan important per tots nosaltres, siguem-ne o no conscients, perquè és quan camines que les idees es posen en moviment. I pot ser que el públic camini més en alguns moments que no pas vegi les peces, i és important, perquè en aquesta pràctica instrumental també passa en aquests moments que no estàs a dins. El concert reflectirà la transformació, la desconstrucció de la pràctica instrumental, almenys del que el fa ser diferent, i és que de mica en mica et vas adonant de les dimensions i les magnituds dels diferents arts, de les diferents perspectives des de les quals et pots mirar aquesta pràctica i per això de mica en mica el concert anirà incorporant diferents elements com la música electrònica, el joc amb la il·luminació, amb els espais, llavors també amb les projeccions visuals, i al final també la incorporació d'una ballarina. El material amb el qual em baso són les partitures plàstiques que va fer un pintor amb el qual col·laboro actualment, que va fer uns estudis per oboè. Va fer un llibret de paisatges, i va dir: "això són uns estudis per tu perquè els interpretis". N'hi ha quatre i en cada espai en tocaré un.

El ressò de Bach: un diàleg entre l’oboè i el violí / Foto: L'Atlàntida de Vic

Pel que fa a aquestes col·laboracions, amb qui més has treballat?

Hi ha la col·laboració amb en Luk van Driessche, que és aquest pintor belga, de Flandes. Jo treballava en una acadèmia de les arts unes hores fent de model, per tenir una mica de diners, i ell em va conèixer allà. Vam treballar junts un temps i partir d'això hem anat generant una relació d'amistat i professional i desenvolupem propostes artístiques compartides que vinculen el treball sonor i la pintura.

També col·laboraré amb la Viola Blache, una cantant alemanya de Leipzig. Amb ella ens vam conèixer al conservatori d'Amsterdam, sempre m'ha fascinat la veu que té, li vaig demanar i em va dir que sí de seguida. M'ha enviat unes gravacions que incorporaré a les peces.

Llavors hi ha la Rashin Teimouri, que és una artista de l'Iran que vaig conèixer a través de la seva parella, company també del màste. Hi va haver bona sintonia, i m'agrada molt el que fa també en l'àmbit artístic, i llavors li vaig demanar també si podria fer uns visuals per donar a les peces.

I llavors finalment la Myrthe Bokelman, una ballarina i coreògrafa dels Països Baixos, establerta ara mateix a Flandes també. Juntes formem un col·lectiu que es diu not the center, amb dos altres artistes. També li vaig demanar si podia venir a col·laborar.

Llavors hi ha la Wan-ru Cheng, que és la violinista amb la qual faré el concert de Bach amb l'Orquestra de Cambra de Vic. Ens hem conegut aquí a Amsterdam, i de seguida vaig pensar en ella quan em van demanar el concert de Bach. És veritat que em van demanar que fos amb algú de Vic, però de la meva generació no hi havia ningú i per mi era més fàcil treballar amb algú amb qui pogués assajar, que no hagués d'anar-me movent, ni assajar-ho a últim moment quan fos a Vic, sinó de poder gaudir del procés perquè per mi és important, com incorporar el procés al res ultat. Per tant, les col·laboracions han anat sortint d'àmbits molt diferents. No puc convidar a tanta gent perquè el pressupost és el que és, però sí que podré tenir a la Myrthe, que ja sé que vindrà, i a la Wang-ru.

La composició com va funcionar? Va ser una cosa especialment teva, vas tenir col·laboracions... com va anar?

La composició està anant, hi estic treballant. No hi ha res tancat encara, no hi ha cap peça acabada, encara s'està cuinant. La composició és una cosa totalment a càrrec meu, sí evidentment si necessito ajuda, algú que m'escolti, em pot donar un cop de mà, però va totalment a càrrec meu. També per mi és un repte en el sentit que, com intèrpret, no he tingut tant contacte directe amb la composició, però sí que veure com treballen els compositors i les compositores actuals em va animar a decidir que la composició era una cosa que puc manipular, que pot ajudar a la meva pràctica instrumental i als meus processos artístics. M'he tirat una mica a la piscina, és una cosa que em fa respecte perquè no tinc la formació en això, però sí que al final hi he estat sempre vinculada d'alguna manera, perquè el fet de llegir partitures ja fa que entenguis molts elements de la composició. Sí que és veritat que és una composició que no té per què passar pel paper d'un pentagrama sinó que la utilitzo molt també de forma no convencional: faig servir moltes gravacions, l'altre dia per exemple em vaig despertar amb la pluja a les cinc del matí i el primer que vaig fer va ser anar a buscar la gravadora i gravar el so de la pluja per veure si el podia incorporar d'alguna manera, o paraules que m'agraden, textos... És una mica un collage vinculat a les experiències que vaig tenint i a allò que em va semblant interessant.

Foto: Cèlia Tort i Pujol

Pel que fa a fonts d'inspiració, hi ha algun compositor, algun tema... algun referent?

Sempre penso que els referents per mi son molt variats, en el sentit que no sóc gaire de idolatrar o de dir: "tinc aquest músic o aquest compositor que ha canviat la meva vida", perquè per mi per exemple els referents també poden ser la família, un viatge, una amistat o una conversa... son moltes coses, però sí que m'agrada molt per exemple Morton Feldman, entre d'altres. L'altre dia vaig conèixer una compositora que desconeixia i que em va alucinar i que ara potser també serà un referent. Els referents molts cops, encara que estigui component, els puc agafar de la pintura, o d'altres disciplines. Tinc la sensació que els referents mai saps d'on poden sortir, però sí que penso que per mi són molt variats.

La Cèlia Pujol i Tort és co-fundadora de Lilith Ensemble. Aquí us deixem més informació sobre ella i els seus projectes.

Aquesta entrevista està disponible també en format Podcast.

Segueix-nos a les xarxes socials

No et perdis cap novetat!