Pau Vinyals: "No s'ha fet prou reflexió del nostre passat feixista"

A La Delta del Teatre parlem amb Pau Vinyals, actor i dramaturg, sobre la direcció de la seva nova obra, 'El Gegant del Pi'

JUDIT ESQUERDA · 12 de juny de 2022 | Manresa

L'actor i dramaturg Pau Vinyals, conegut pel seu paper a la sèrie de televisió 'Merlí', s'estrena com a director de teatre amb la seva obra 'El Gegant del Pi'. La peça reflexiona sobre la memòria històrica i el passat franquista del nostre país, partint de les vivències del propi autor. Estrenada l'any passat a la Planeta, 'El Gegant del Pi' arribarà al Teatre Kursaal de Manresa el proper 15 de setembre, dins la nova temporada de tardor.

Font: Pau Vinyals.

Com sorgeix la idea de la que parteix aquesta autoficció?

“El Gegant del Pi” sorgeix de les ganes de reflexionar sobre el franquisme, d’on surt, quines són les arrels que provoquen aquest tipus d’ideologies i si realment és una ideologia que tenim tan lluny al nostre dia a dia. Com que el meu avi també havia anat a lluitar amb el bàndol nacional, vaig pensar que l’autoficció era una bona manera, ja que jo també era actor, per a posar el meu cos sobre l’escenari i dins d’aquest conflicte. En realitat, també va sorgir de que, com que soc actor i normalment estic dins de projectes d’altres o en treballs de creació amb equips més amplis, també tenia ganes d’intentar descobrir què podia aportar jo personalment sobre l’escenari, d’una manera més individual.

Agafant el paper d’autor.

D’autor, de director… de creador escènic, bàsicament. Que també ho soc quan faig d’actor en altres peces o en processos més de creació. Però aquí volia intentar descobrir una mica més qui era per a després, quan tingui altres projectes, haver-ne après una mica de tot plegat.

"És una reflexió profunda de qui hem sigut i de qui som, per a poder responsabilitzar-nos de les coses"

Com creus que t’ha influït, personalment, l’elaboració de la peça? Què t’ha aportat universalitzar una vivència tan pròpia i portar la teva reflexió al públic?

Hi ha alguna cosa de responsabilitat per a mi. Més que sentir-me’n culpable o intentar similar un sentiment de culpabilitat, al contrari, hi ha alguna cosa de que tots ens hem de responsabilitzar del nostre passat familiar, del nostre passat personal, del nostre passat com a país, com a poble… no? És una reflexió profunda de qui hem sigut i qui som, per a poder responsabilitzar-nos de les coses d’una manera més plena. És el que m’ha aportat a mi, més responsabilitat, bàsicament.

Font: Pau Vinyals.

Parlant de l’obra, al dossier de premsa sobre “El Gegant del Pi”, vas escriure una frase que em va cridar l’atenció bastant que diu: “La peça parla del feixisme que irremeiablement portem dins”. Amb això vols referir-te a l’herència, a la memòria històrica, o acaba filtrant-se en nosaltres el feixisme d’una manera més profunda?

Jo penso que vivim en un país en què no s’ha fet prou reflexió del nostre passat feixista. Fins i tot, s’ha intentat minimitzar molt i no hi ha hagut una reflexió real d’aquest tema. Tampoc hi ha hagut una reflexió real de si hi ha una certa continuïtat amb aquell passat i ara… que és claríssim que sí. Per altra banda, jo sempre explico que tinc gos i, quan vas a passejar el gos, tu parles amb gent que no coneixes i que no és del teu entorn més proper. Estàs en un entorn en què la gent està avorrida i diu tonteries. Moltes vegades, són converses en les quals jo puc veure que hi ha moltes actituds feixistes envers els immigrants, el desconegut… envers el diferent de tu. Penso que és això, que la majoria de nosaltres tenim por al desconegut, tenim por a l’altre, tenim por que ens treguin el que se suposa que és nostre, i per això dic que irremeiablement portem tots dins la llavor perquè, quan ens sentim amenaçats, sorgeixi aquest acte violent que és el feixisme.

Creus que podem escapar de veritat d’aquest feixisme?

Jo crec que només en podem escapar responsabilitzant-nos-en nosaltres mateixos, analitzant qui som, sent sincers amb nosaltres mateixos, veient les nostres pors i analitzant-les, mirant-les a la cara i intentant-les domesticar, d’alguna manera. Jo crec que és l’única manera.

"Hi ha moltes actituds feixistes envers el diferent a tu. Portem tots dins la llavor perquè, quan ens sentim amenaçats, sorgeixi el feixisme"

Parlant més en concret de l’obra, l’escenografia se centra en diversos espais que s’omplen de simbolisme per anar seguint el monòleg que obres. Quins espais hi has volgut incloure i quin significat els has donat per arribar a ser-hi?

L’escenografia l’ha fet la Judit Colomer, que és la meva parella, i d’alguna manera ella també s’hi ha autoficcionat perquè ha posat també la seva dutxa sobre l’escenari. La part principal de l’escenografia és una dutxa. A simple vista, sembla només un espai, no? Però, a mesura que t’hi vas fixant, ja veus que no saps si és un interior o un exterior. [...] Hi ha una sèrie d’elements que acaben sent com una instal·lació [artística] que, de manera imperceptible quasi, creen una tensió entre ells. Tampoc cal que l’espectador s’hi trenqui el cap ni res, és més una sensació que volíem generar, la sensació d’un lloc una mica curiós.

"L'obra simbolitza re-visitar aquesta infància d'una manera més complexa, per a empoderar-te d'ella i estimar-la encara més"

I, parlant del títol que has escollit, “El Gegant del Pi”, de què parteixes per a decidir que encapçali l’obra i quin significat, quina relació, volies donar-li?

“El Gegant del Pi” és perquè al meu avi li deien “pi”, de padrí. Però jo era molt fan dels gegants i, durant un temps, somiava que, en realitat, el meu avi era el gegant del pi, i que era el de la cançó. També m’anava bé perquè, d’alguna manera, l’obra també és aquest re-visitar una infància, és aquest lloc idíl·lic o que moltes vegades idealitzem però que, si ens hi fixem molt bé, és el lloc on realment apareixen totes les pors o on apareixen els silencis, on apareixen els dubtes, les preguntes que no et responen… Simbolitza una mica re-visitar aquesta infància d’aquesta manera, una mica més complexa, per a després empoderar-te d’ella i estimar-la encara més, segurament.

Font: Pau Vinyals.

Què t’ha aportat aquesta nova experiència escènica, com a director, potser a nivell més d’expressió, que no t’haguessin pogut donar els teus papers interpretant?

Jo sempre intento tenir un compromís molt elevat amb els personatges, i no només amb el personatge sinó que també amb el muntatge. La televisió és una cosa bastant diferent. Vull dir, la televisió és una cosa que també m’agrada molt i tal, però sí que és una cosa més individual, en el sentit que tu fas el teu personatge, t’ho treballes molt i allà vas a fer el dia que toca aquella escena. Però aquest procés de creació dins del teatre m’encanta i m’apassiona. I no només ho vius des de la perspectiva d’actor, sinó que també intento aportar el màxim dins el projecte tant llegint coses, com mirant pel·lícules… intentant entendre quina és la millor manera de fer aquella obra. Sempre considero que hi poso molta part de mi. Però, és clar, aquí [a 'El Gegant del Pi'] no hi ha escapatòria. Realment, crec que he après molt del que m’agrada fer sobre l’escenari, del que vull fer i d’intentar entendre per què serveix per a mi el teatre, per què vull que formi part de la meva vida, i de tot això. Evidentment, crec que encara no sóc ni conscient del què he après. [...] Totes les obres aporten unes coses que vas entenent amb el temps quines han sigut.

Havent viscut els dos, tant obrir-te en canal amb la teva obra com haver-te esforçat a interpretar altres papers, amb què t’has sentit més còmode? Amb la interpretació o amb la direcció?

La direcció, per exemple, de “El Gegant del Pi” ha sigut un 'mano a mano’ amb tot l’equip i, especialment, amb la Júlia [Barceló] que és la codirectora de l’espectacle. Però també tots els que hem fet “El Gegant del Pi” som gent molt propera, que ens entenem molt bé, que tots hem opinat de tots els camps, tot i que cada persona tenia un rol i és el que va prenent totes les decisions d’aquell camp. Però és que ha sigut molt fàcil. Jo tenia molt clar què volia fer i com ho volia fer i, per tant, m’he sentit molt còmode. En general, fent d’actor m’hi sento molt còmode i el medi teatral és un mitjà en el que cada vegada em sento més còmode i que cada vegada entenc més des del lloc en què el vull fer. Que no vol dir que tingui cap certesa ni res sobre com s’ha de fer, perquè sempre intento entrar molt des de l’escolta i des de veure què necessita cada espectacle en particular. És com m’agrada entrar. Crec que és el gran aprenentatge que he tret durant aquests anys. Intentar començar des de zero cada projecte.

"Intento entendre quina és la millor manera de fer aquella obra. Sempre considero que hi poso molta part de mi"

Tot i que intentis començar-los des de zero, creus que t’ha influït la feina que has fet amb altres directors o a l’hora d’interpretar per a fer la teva pròpia obra?

Sí. Al que em refereixo amb començar des de zero és que intento ‘donar per sentat’ que el que tu has après durant tots aquests anys hi és i que apareixerà per si sol. [...] Has d’intentar escoltar molt el director, intentar escoltar molt el text, intentar escoltar molt els companys i intentar escoltar molt l’espai on ho faràs, i què et diu tot això.

Abans parlàvem també del paper de la Júlia Barceló, que va co-dirigir “El Gegant del Pi”. Com ha estat aquesta feina junts i quins canvis o quines visions diferents ha pogut aportar a la idea d’obra que tenies inicialment?

El que vam viure les cinc setmanes d’assaig amb “El Gegant del Pi”, amb tot l’equip, va ser meravellós. [...] Clar, a mi em va ajudar molt tenir tots aquests punts externs per a intentar fer-me de mirall del que jo m’havia imaginat, perquè realment tenia moltes coses al cap, tenia moltes idees. La Júlia, que a part és una còmplice ja des de fa molts anys, amb Companyia Solitària o amb l’Institut del Teatre, que vam fer junts, era una persona molt ideal perquè em coneix molt. D’alguna manera, ja intuïa el lloc cap on anava i m’ha ajudat molt a fer el que realment volia. Fins i tot hi ha coses que dic “no ho havia pensat així, però és exactament com ho volia”. O sigui, que no respectava exactament el que jo proposava, però d’alguna manera encara ho feia més com jo hagués volgut.

Font: Pau Vinyals.

Com ha estat la rebuda pel públic de l’obra, des que es va estrenar l’any passat?

Bé, més content no puc estar. La veritat, molta gent ha sentit que ha connectat amb l’obra, que és el que, per a mi, és més important i l’ha portat a la seva experiència vital. Aquesta experiència l’ha portat a fer-se preguntes i a mirar el seu passat també, o mirar com responsabilitzar-se del futur. Per mi, tot això… Hi ha hagut funcions molt especials i ha sigut fantàstic, la veritat. Molt més del que em podia esperar.

"Hi ha molta necessitat que el tema vagi sortint i vagi supurant. Les institucions no n'han creat espais i ho fem nosaltres com a societat"

Has pogut interactuar amb el públic després de les obres per a fer una mica de feedback i veure com ha calat aquest missatge?

Sí, a vegades fem funcions i la gent et pregunta, com tu estàs fent ara: com ha repercutit en mi, a la meva família, al meu entorn, i també hi ha com una reflexió d’ells mateixos també, imaginant-se fent-ho dins de les seves famílies. Molts m’expliquen les seves històries des del bàndol republicà o el bàndol franquista i veuen molt aquesta necessitat de que sigui un tema que vagi sorgint perquè vagi supurant, ja que les institucions no han generat espais per a veure tot el que va passar durant aquells anys i, en el fons, també està passant ara. Ho fem nosaltres com a societat.

Vídeo promocional de "El Gegant del Pi". / Teatre Tantarantana

I des de la teva família, des del teu àmbit familiar, com es va rebre que volguessis iniciar aquest projecte? Perquè, per molt que vulguis portar-ho a una escala més gran, és un tema molt personal.

Sí. Al principi, va generar una mica d’alarma, com és lògic, no? Perquè a tots ens fa por. D’alguna manera, jo m’he exposat, però exposant-me a mi també he exposat a la meva família. No vaig trobar una altra manera de fer-ho. Això hi va haver moments que també em va generar contradiccions, per exposar-los també a ells. Però, amb el temps, s’ha vist que, en realitat, és un acte d’amor. És un acte d’amor a la meva família, al meu passat i a acceptar-lo tal com és. Acceptar-lo, responsabilitzar-me’n i no allunyar-me d’aquest passat ni d’aquest present, ni del meu poble ni dels meus pares, ni de la meva família. En realitat, és un acte d’acostament.

La totalitat d'aquesta entrevista també està disponible en format podcast.

Segueix-nos a les xarxes socials

No et perdis cap novetat!